Durant les Festes de la Mercè, els gegants i capgrossos tornaran a desfilar i ballar pels cèntrics carrers i places de Barcelona. Potser s’hi tornarà a escoltar aquella vella cançó popular que diu: “El Gegant de la Ciutat ara balla, ara balla, el Gegant de la Ciutat ara balla pel terrat…”. Però s’ha vist mai un gegant ballant dalt d’un terrat? Com s’explica una escena tan surrealista?
Els Gegants de la Ciutat representen a Jaume I i a la seva esposa, la reina Violant d’Hongria. Durant la dictadura franquista varen ser rebatejats com “Isabel y Fernando”. Tot i que les figures actuals són de 1992, les originals van ser la primera i més antiga parella de gegants. Pertanyen a l’Ajuntament de Barcelona. Durant una època, el protocol establia que només ells podien desfilar per la part central de la Rambla dels Caputxins, anomenada popularment “el terrat”. Es deia així perquè estava lleugerament elevada i separada, per arbres i baranes, dels seus laterals. El “terrat” era la via de passeig i estava cobert de llambordes, de manera que quan plovia no s’hi feia fang i les dones evitaven empastifar els baixos dels seus llargs vestits.
Els laterals, en canvi, eren de terra, estaven destinats als carruatges i rebien el nom de “camí”. Aquest era l’espai reservat pel ball de l’altra parella de gegants, en Mustafà i l’Elisenda, més coneguts com els Gegants del Pi, doncs eren propietat de veïna parròquia del Pi. I així s’explica a la segona estrofa de la cançó: “el Gegant del Pi, ara balla ara balla, el gegant de Pi, ara balla pel camí”.
I encara una observació més sobre la cançó: quan diu “ara balla, ara balla” fa referència al moment en que es va aixecar la prohibició que, des del 1780 i fins al 1798, impedia la desfilada d’aquests personatges a les processons religioses.
Tot i que ja fa temps que desfilen junts i respectant l’ordre del seguici, mai ningú, què se sàpiga, no ha vist gegants ballant pels terrats… tot i que és bonic d’imaginar-ho.
Florenci Guntín Gurguí
Barcelona, 22 de setembre de 2016.
