Un terrat a Gràcia: l’altre títol de La Plaça del Diamant

0197-w

La nova edició de “La Plaça del Diamant” (Club Editor, Barcelona 2016) presenta substancials novetats respecte a les anteriors. La novel·la més famosa de Mercè Rodoreda Gurguí s’enriqueix amb un capítol inèdit i un epíleg de l’estudiosa Meritxell Talavera que -entre d’altres recerques- ha comparat el text publicat el 1962, amb el que uns anys abans es va enviar a Madrid per aconseguir el vist-i-plau de la censura i que duia el títol de “Colometa”. Talavera l’ha rescatat d’una carpeta del Archivo General de la Administración d’Alcalà d’Henares i fruit d’aquesta curiosa troballa, ha pogut aprofundir en la sobrevalorada influència de l’Armand Obiols, company sentimental de la Rodoreda i primer lector de les seves obres, i de Joan Sales, el seu editor.

En tot cas, és un fet ben conegut que va ser l’editor Sales qui va convèncer Rodoreda de canviar el títol de “Colometa” pel definitiu “La Plaça del Diamant”. Però allò que ens ha cridat l’atenció d’una manera especial és un dels diversos títols que barallaven l’escriptora i els seus dos íntims col·laboradors: “Un terrat a Gràcia”.

Imaginar-nos, per un moment, que una de les novel·les cabdals de la literatura en llengua catalana del segle XX, traduïda a més de trenta idiomes, hagués pogut lluir el títol ”Un terrat a Gràcia” ens ha motivat a rellegir l’obra sota una nova mirada i objectiu: descobrir quin és l’espai i la importància del terrat en la història de la seva protagonista, de la Natàlia/Colometa.

A la novel·la la paraula “terrat” apareix quaranta-tres vegades. El seu plural “terrats” surt en set ocasions. La construcció “golfa del terrat” s’inclou cinc cops i dos més per “terrasses”. Però més enllà de l’estadística, que per si mateixa ja ens avisa de la importància d’aquest indret, el relat en primera veu de la protagonista ens ho explica d’una manera ben diàfana.

Un espai propi: voltada de vent i de blau

Natàlia/Colometa descobrirà en el terrat un espai propi a on aïllar-se, a on trobar-se a si mateixa i enlairar-se de la trista i condicionada vida que transcorre a dins de casa, dins el seu reduït àmbit familiar, al carrer, al país. Entusiasmada, al principi, ja ho diu ben clar: “El pis era sota terrat. Que fos sota terrat ens va agradar molt i més encara quan en Cintet ens va dir que el terrat seria tot nostre. El terrat seria nostre perquè els veïns dels baixos tenien eixida i els del primer pis, per una escala llarga i penjada, anaven a un jardí petit que tenia galliner i safareig” (pàg. 34). Amb una encisadora força poètica quan descriu, entre ocupacions quotidianes, tot un món que desconeix i se l’imposa: “Al terrat, voltada de vent i de blau, estenent la roba, o asseguda cosint, o anant d’una banda a l’altra, era com si m’haguessin buidat de mi per omplir-me d’una cosa molt estranya (pàg. 75). També és el lloc a on li sorprenen les primeres contraccions que precipitaran el part del seu fill: “Asseguda al terrat, sola amb la tarda i voltada de baranes, de vent i de blau… (pàg. 75). I encara aquelles descarnades descripcions tan afins a la Rodoreda: “I vaig pujar al terrat a respirar. Em vaig acostar a la barana de la banda del carrer i em vaig quedar quieta allà una estona. Feia vent. Els filferros d’estendre la roba, rovellats de tant no servir, es gronxaven, i la porta de la golfa, pam, pam… (pàg. 171).

La vida als terrats

Rodoreda ens descriu els usos i la vida que, entre els anys 30 i 50 del segle passat, transcorreria en els terrats. En fa l’inventari. Ja hem esmentat estendre la roba i asseure’s -aprofitant la bona llum- per cosir. Però la relació inclou les revetlles i celebracions: “A terra hi havia pinyols de síndria i pels racons closques de síndria i ampolles buides de cervesa i pels terrats també engegaven coets.” (pàg. 21). Un tipus de vida senzill: “…i si volia pujar al terrat a seure una estona havia de pujar-hi la cadira.” (pàg. 86). Un espai de joc per als infants: “En Quimet va dir que el nen necessitava aire i carretera: prou terrat i prou galeria i prou jardinet de la iaia.” (pàg. 93). Per refrescar-se a l’estiu o fins i tot dormir-hi: “I quan feia bo, a la nit, pujàvem al terrat i ens assèiem a terra, jo al mig i un a cada banda… I de vegades, si el temps era calent, ens quedàvem adormits fins que la llum del dia posava vermell davant els ulls i ens despertava…” (pàg. 200).

Se’ns descriu les construccions i funcions connexes als terrats, avui desaparegudes. Com ara les golfes: “…va pujar del menjador al terrat amb balcó i tot. En Cintet venia i ajudava i el primer diumenge que va fer bo tots érem al terrat a mirar en Mateu que feia una finestra a la golfa… (pàg. 85). Originalment pensades com a magatzem dels malendreços, però que a la novel·la trobaran un destí ben diferent i crucial: “En Quimet, aleshores, el va treure de la galeria i el va posar a la golfa del terrat i va dir que faria una altra cosa… li faria un colomar (pàg. 83). I els dipòsits, el sistema de recollida i subministre de l’aigua. Localitzats -a la novel·la- a la torre a on la Colometa treballa com a dona de fer feines: ”... em va dir que l’acompanyés al terrat a mesurar el mínim perquè l’home de l’aigua l’havia mesurat de qualsevol manera…” (pàg. 116).

El colomar d’en Quimet

Impulsiu, investit d’aquell poder inqüestionable atorgat a l’home de la casa, per llei divina i “natural”, en Quimet posarà un nou nom a la seva dona Natàlia, anorreant la seva condició de subjecte autònom que, des d’aleshores, es dirà Colometa. I seva serà la determinació de construir un colomar al terrat. Sense massa bons resultats al principi: “En Cafè i la Maringa”, la primera parella de coloms que el Quimet porta a casa, “...tancats a la golfa del terrat, no feien petits…” (pàg. 83). Més confiats després: “… quan va veure que els coloms volàvem per damunt el terrat i només per damunt del terrat, va perdre la grogor de la cara i va dir que tot anava bé.” (pàg. 92). Mentre, la Colometa observa i, amb un cert recel o distanciament, s’expressa amb potents figures poètiques: “Quan els coloms, al terrat, arrencaven a volar, s’aixecaven com una onada de llampecs i ales…” (pàg. 122) i “Fugien com un crit de llum i d’ales per damunt dels terrats…” (pàg. 222).

¡Tot a passeig!

La primera reacció de la Colometa davant la imposició del colomar d’en Quimet, no podrà ser cap altra que la resignació: “I des d’aquell dia no vaig poder estendre la roba al terrat perquè els coloms me l’empastifaven” (pàg. 92) i “Tota jo feia pudor de colom. Coloms al terrat, coloms al pis; els somiava. La noia dels coloms” (pàg. 125). “I mentre enraonava, els coloms eren els amos del terrat” (pàg. 127).

Una resignació que, portada al límit ben a poc a poc, acabarà explotant: “Sentia la brasa a dins del cervell, encesa i vermella. Veces, abeuradors, menjadors, colomar i cabassos de colomassa, ¡tot a passeig! Escala de paleta, espart, bola de sofre, bútxeres, ullets vermells i potes vermelles, ¡tot a passeig! Cua de galldindi, caputxa, monja, colomins i colomons, ¡tot a passeig! La golfa del terrat per mi, la trapa tapada, les cadires a dintre la golfa, la volta dels coloms aturada, el cove de la roba al terrat, la roba estesa al terrat…” (pàg. 138).

I desencadenarà la reacció de la Colometa, amb aquella cruesa que caracteritza algunes accions dels personatges rodoredians: “i aleshores pujava al terrat i turmentava els coloms. La golfa del terrat bullia com un forn, tot el sol del dematí s’apilotava al sostre i el feia cremar; i entre la febre dels coloms i la pudor de la febre, allò era l’infern” (pàg. 139). “I encara, al terrat, hi havia coloms que anaven parrupejant” (pàg. 140). Fins a l’extermini dels ocells que, d’amagat d’en Quimet, presentarà com un fet aliè o accidental: “Va mirar l’habitació buida de coloms i li vaig dir que pel terrat encara en quedaven uns quants: els més vells” (pàg. 153).

Els terrats de Gràcia: entre el cel i la terra

Però més enllà del trist destí del terrat propi, la Colometa anirà deixant constància de la seva mirada i percepció des d’on reconèixer la bellesa, amb descripcions com ara: “La pluja queia petita damunt de tots els terrats…”, “…i els núvols n’estaven tan plens que la inflor se’ls arrossegava pels terrats” (pàg. 38). “I me’n vaig anar al terrat, amb el cel tibant i de color de maduixa…” (pàg. 136). “El cel era blau i fosc i contra aquest blau de tan amunt s’hi retallaven els terrats de les dues cases de pisos de l’altra banda del carrer amb les galeries encarades…” (pàg. 248).

Del record a l’esperança

Mort en Quimet, moren els seus amics i tants d’altres, al front de la Guerra Civil: “Eren morts els que havien mort i els que havien quedat vius, que també era com si fossin morts, que vivien com si els haguessin matat…” (pàg. 187), i superat el punt d’inflexió del frustrat intent de suïcidi, trobem a la Natàlia i als seus fills a la seva nova casa, acollits per Antoni, l’adroguer. Però una cosa quedarà clara, l’absència del terrat: “La casa era senzilla i fosca… un pati polsós tallat del jardí del primer pis per una reixa amb llances. Aquest pati sempre estava ple de papers i borra que venia dels pisos…” (pàg. 196). I amb el pas del temps aflueixen el records sota la potent capacitat evocadora dels olors: “I mentre pensava així van aparèixer les olors i les pudors. Totes. Empaitant-se, fent-se lloc i fugint i tornant: l’olor de terrat amb coloms i l’olor de terrat sense coloms i la pudor de lleixiu…” (pàg. 246). El patiment acumulat: “Corre més de pressa, que les boletes de sang no et parin el caminar, que no t’atrapin, vola amunt, escales amunt, cap al teu terrat, cap al teu colomar… vola, Colometa…” (pàg. 187). I tot l’enyor que la fa tornar, de matinada: “Volia pujar a dalt, fins al meu pis, fins al meu terrat, fins a les balances i tocar-les tot passant…” (pàg. 249).

Vist el que hem recopilat, potser sí que la novel·la es mereixia, ni que fos com a tercera o quarta opció, un altre títol: “Un terrat de Gràcia”. Un dels principals escenaris de la vida adulta d’una trista i senzilla dona de Gràcia i, per extensió, d’una trista època de tot un país.

Florenci Guntín Gurguí, és cofundador d’Upstairs BCN

23 d’abril de 2016, diada del Llibre i de la Rosa

Nota: els números de pàgina corresponen a la 25a. edició (Club Editor, Barcelona 1982)

Florenci

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *