La progressiva industrialització del Raval, a mitjans del segle XVIII, exigia l’aixecament de nous edificis residencials per a treballadors. Construccions barates i ràpides que estalviaven despesa eliminant -entre d’altres elements- la teulada de dues aigües que, fins aleshores, cobria les cases de la ciutat antiga. D’aquesta manera va aparèixer el terrat: una coberta lleugerament inclinada per recollir l’aigua de les pluges que sortia a l’exterior, damunt els soferts transeünts, per uns conductes oberts a una barana d’obra.
Amb els primers terrats arriben noves pràctiques domèstiques: s’hi estén la roba, s’acumula l’aigua en dipòsits, s’hi crien conills, gallines o coloms. Alguns artesans hi troben la llum i l’ambient sec impossible als foscos i humits locals dels baixos. El terrat és un solució constructiva pròpia del Sud del Mediterrani, omnipresent a la casbah i a les medines, impensable a latituds més altes.
Amb l’enderroc de les muralles i la progressiva annexió de les antigues viles de Gràcia, Sant Gervasi, Sants, Horta o Sarrià, el terrat cobreix les noves edificacions. Encara és un espai marginal a on s’hi celebren les revetlles o s’aprofita la claror pels retrats fotogràfics. Amb l’aparició dels ascensors i, més endavant, les “remuntes” sobre els edificis de l’Eixample, s’inverteix la jerarquia entre els pisos de l’edifici modern, i el sumptuós “principal” cedeix el protagonisme als àtics i sobreàtics privats.
Els càlculs sobre l’extensió dels terrats a Barcelona varien. Hi ha estimacions properes a les 6.000 hectàrees. A un informe recent, l’Ajuntament de Barcelona afirma que en són 2.500 Ha, un 67 % de les quals són terrats. És a dir: 17,6 milions de metres quadrats.
Florenci Guntín
